Pronostiquen els entesos, que el Tour d’enguany, a hores d’ara ja només és cosa de dos: el luxemburguès Schleck i l’espanyol Contador. Armstrong després de l’etapa de dimarts passat en la que va perdre la ratlla d’onze minuts respecte dels favorits i l’australià Cadell Evans també despenjat de les primeres posicions, certament queden eliminats per pujar al pòdium.

La Biblioteca Pública Octavi Viader i Margarit, inaugurada l’any 2003, és una biblioteca funcionalment adequada segons el Mapa de la Lectura Pública de Catalunya, gràcies a millores com l’ampliació d’horaris (actualment s’obre cada matí de dilluns a dissabte de 10 a 13.30h) o l’ampliació d’un a dos el nombre de bibliotecaris.

El gol vàlid no concedit a Anglaterra en el seu matx contra Alemanya i l’atorgat en fora de joc a l’Argentina en el partit contra un equip que ara no recordo, han reobert el debat sobre la conveniència o no de servir-se dels avenços tècnics en el món del futbol, el que podríem anomenar l’arbitratge vídeo.

En Millet i en Montull – i no és que m’oblidi de l’apel•latiu senyors- ja són a la garjola. Segurament hi romandran pocs dies, però els suficients com per podar tastar el menú que ben segur res tindrà a veure amb les ostres, caviar i menges exquisides que acostumen a manduquejar. La jutge- en aquest cas la senyora – els va enviar a la presó preventiva, entre d’altres raons, pel possible i fonamentat perill d’influir en les declaracions dels testimonis.

El passat dia 13 de maig, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Declaració del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.

Diumenge 6 de juny es complien cent anys del naixement de Jaume Vicens Vives. Per aquest motiu el Diari de Girona va publicar un excel·lent suplement dedicat a la seva vida, obra i llegat.
Aquest any se celebra, per partida doble, el centenari de l’ historiador Jaume Vicens i Vives: el centenari del seu naixement a Girona (1910) i el cinquantenari de la seva mort a Lió (1960). Doble aniversari.

Sis vaixells navegant per aigües internacionals, que transportaven queviures, medecines, materials per a la construcció....han estat abordats, piratejats per l’exèrcit israelià. En una acció d’una violència extrema han perdut la vida nou persones i un bon nombre han quedat ferides.

L’any passat varen acomplir-se trenta anys de les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura franquista. En aquests més trenta anys els ajuntaments han estat les eines més importants – des del municipalisme d’esquerres i també altres opcions polítiques – per a les transformacions dels pobles i ciutats de Catalunya.

Amb la suspensió cautelar de les funcions que fins abans d’ahir tenia encomanades el jutge Garzón a l’Audiencia Nacional, ha començat el procés per apartar el magistrat de la judicatura. Cel•lebrat i respectat internacionalment per la defensa dels drets humans, molt especialment a l’Amèrica Llatina en base a la justícia universal, en el nostre país és perseguit i condemnat. Als 54 anys la seva carrera professional pot estar acabada. Dijous passat va ser un dia trist per a la justícia.

“Com era la Costa Brava, abans de dir-se’n?, es preguntava retòricament Gaziel. Certament, hi hagué un abans i un després, però la franja del litoral gironí es mantingué absolutament verge i brava fins que va acabar la primera guerra mundial.
Abans –continua Gaziel- encara ningú no podia ni sospitar que se’n diria així, tot i que ja existia, és clar.
I ara ja hem celebrat que fa cent anys que la Costa Brava es diu així, cal fer-ne breument memòria.

D’acord en el que s’expressa en la Constitució, la sobirania rau en el poble i la democràcia és la forma de govern que possibilita l’exercici d’aquest poder. Els representants lliurament triats pel poble en les llistes electorals són doncs les persones legitimades per actuar i procedir en l’administració de l’autoritat que els ha conferit la comunitat. De la sobirania en són tan sols els depositaris, donat que aquesta resideix sempre en la col•lectivitat.

La diada del 2 maig, en comptes de fer-me recordar els fets de Madrid del 1808, m’ha fet venir a la memòria la batalla naval de l’armada espanyola d’aquest mateix dia 2 de maig, però del 1866. Un combat que, durant la guerra del Pacífic, tingué lloc davant de la ciutat peruana del Callao. Un fet de guerra que dóna nom a un dels carrers de la ciutat. A un petit carrer, llavors anomenat popularment “camí dels enamorats”, per on també -més antigament encara, de ca l’Arxer enllà, cap a Mascanada- s’anava al cementiri. Avui és el carrer Callao.

Tal dia com avui, 1 de maig de l’any 1886 va començar a la ciutat de Chicago una vaga general per exigir la jornada laboral de vuit hores. Les conegudes com a tres vuit: vuit hores de treball, vuit de descans i vuit per l’educació i la casa. Pensem que llavors les jornades laborals podien ser de divuit hores i en casos de “necessitat” podien allargar-se, amb salaris miserables i sense cap classe de protecció.

El passat 22 d’abril es commemorava El Dia de la Terra, cita que enguany compleix 40 anys d’existència i que té repercussió a 190 països de tot el Món. Una iniciativa promoguda el 1970 per l’exsenador dels USA Gaylord Nelson i que va suposar que vint milions de nordamericans sortissin als carrers per expressar la necessitat d’un progrés més harmònic amb les lleis de la natura.

Amb l’aprovació de la moció de censura presentada per C. i U., TpSF i el grup d’electors AMICS, la nostra ciutat serà regida per un nou govern, presidit pel senyor Carles Motas. Sant Feliu serà conduïda per unes noves autoritats polítiques a manca d’un any i dos mesos de les properes eleccions municipals. Una moció de censura avalada per la majoria dels regidors i que posa en mans d’un nou equip de govern el futur immediat de la vila. Els desitjo un bon treball, profitós pel veïnatge.

Estic content de veure que a Llagostera, per exemple, hi ha un grup -Recuperant MEMÒRIA HISTÒRICA- que aquest diumenge 18 d’abril fan diversos actes en commemoració de la proclamació de la II República. Des d’aquí els felicito, i m’hi adhereixo. Que jo sàpiga, a Sant Feliu ningú no celebra l’aniversari de la República. És una pena.

Na Maria Àngels Comas, i el seu company l’Àngel són uns bons amics de casa. M’han fet arribar un “emili” convidant-me a posar la meva signatura en defensa del jutge senyor Garzón. Ja està fet i a més a més remetré l’escrit a amics i coneguts per si volen afegir-s’hi.

Em vull referir a les persones que algun dia seran als llocs de decisió, ensenyant, aquelles que s’estan formant, treballant, estudiant i teixint el seu futur. Aquelles que se’ls demana el màxim esforç elevat a la màxima potència. Aquelles que han de patir per a poder gaudir com ha fet tothom, o no. Aquelles que tenen la força per a construir una societat més justa. Aquelles que tenen tota una vida per davant.

De ben segur que a la nostre població també hi ha joves com els que exhibeix el programa de televisió víctimes ,possiblement , d’una educació equivocada.
Però jo em vull referir als altres joves NI-NI del nostre poble que NI poden estudiar NI poden treballar i que aquest sí que són, sens dubte, víctimes d’un sistema i d’unes polítiques que no els han tingut en compte.

Vaig veure l’entrevista que va fer-li la senyora Terribas al President de la Generalitat. També he pogut llegir els insults que ha hagut de suportar d’un alt càrrec del PSC. “ Mal follada “ és l’ultratge que més es destaca en les informacions. Aquest improperi que només s’utilitza contra les dones, ens mostra l’alçada ètica del personatge. La grolleria sexista contra la intimitat d’una dona. Un mal educat que hauria d’haver plegat, que l’invalida per continuar en un càrrec de responsabilitat pública.

Han calgut onze dies per restablir el subministrament elèctric. Tot i així, Endesa ens adverteix, que la situació és encara lluny d’estar normalitzada, que estem a precari i que els talls de corrent poden produir-se en qualsevol moment. Toquem fusta!!

Tot i que ha quedat cobert per la neu d’aquest dilluns, el dissabte passat La Vanguardia va tenir la barra de publicar, no només al seu editorial, sinó a dues pàgines interiors, dos articles intentant dinamitar TV3. S’atrevien a titular l’editorial, a més, de la següent manera: ‘Los deberes de la Corporació’. L’escrit parla de TV3 com si aquesta fos una televisió d’un país normal i, evidentment, obvia la funció de construcció nacional i imaginari col·lectiu que generen totes les emissores de la Corporació. I això, al Grup Godó, no només no li interessa, sinó que lluita perquè no existeixi.

1.Només s’ha de deixar de callar quan el que s’ha de dir és més valuós que el silenci.
2.Hi ha un temps per callar de la mateixa manera que hi ha un temps per parlar.

Aquests són els dos primers preceptes del llibre “l’Art de Callar”, que l’Abad Dinouart va escriure al S.XVIII. i que proposa un autèntic “Art de parlar”.
Peró l’Art de parlar, que proposa l’Abad Dinouart, no té res a veure amb el que està succeint a la nostra ciutat darrerament.

La comissió d’investigació del Parlament sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan s’està girant com un “boomerang” contra els seus promotors. No és habitual que, mentre s’està instruïnt una investigació judicial, com és el cas que ens ocupa, es constitueixi, en paral·lel, una comissió parlamentària que enquesti sobre el mateix tema. Tothom està d’acord en lloar la feina que està menant la jutgessa de Gandesa, Laura Martínez, i que, de moment, ha permés detenir els dos culpables d’iniciar l’incendi: aleshores, per què alterar-la o entorpir-la amb la intromissió dels polítics?

El passat més d’octubre vaig fer un escrit lloant la política municipal i agraint la feina dels regidors i regidores dels nostres pobles i ciutats, que per sobre de colors polítics, treballen en la millora del benestar dels ciutadans. Era un escrit fet amb il·lusió i optimisme, de bona fe.

«Ens trobem de nou amb una llei electoral que dificulta la governabilitat dels municipis»

CiU, Tots per Sant Feliu i Amics tenen pràcticament ultimada una moció de censura per treure de l'alcaldia Pere Albó (PSC) a Sant Feliu de Guíxols. Sumaran onze regidors d'un total de 21 en el consistori.

Que a Sant Feliu hi ha gent molt trempada, és quelcom ben sabut. Individus amb una capacitat de treball i diligents per trobar solucions a situacions difícils també en tenim. Tot aquest enerenou que hi ha hagut - i encara hi ha a la Casa de la Vila - ha donat l'oportunitat a unes persones de demostrar que aquesta aptitud de reacció no té límits.

El senyor Carretero ha batut un rècord que difícilment podrà ser superat, encara que en el món de la política és aconsellable no arriscar-se amb afirmacions. El fundador de Reagrupament ha tornat en menys d’una setmana a presidir el partit del que havia plegat. Ha pogut fer-ho per haver-se oblidat de formalitzar el cessament i, per tant, no era un dimissionari real, només havia abandonat virtualment.

A Sant Feliu diríem que ja s’ha acabat  "el teiatru ". El senyor Vila i Abadal, batlle de Vic, ens fa saber que acatarà la decisió del Govern Central i que empadronarà els immigrants, encara que en el passaport no hi consti el visat d’entrada, que no és el mateix que no tenir papers. Dic així, perquè en la majoria dels mitjans – amb o sense intencionalitat – es parla d’immigrants indocumentats.

Podria ser un conte de Nadal, però no o és. És un altre tipus de conte el que darrerament obsequien els polítics als ciutadans, i que no hem de passar per alt.
Resulta que després de tants anys amb Ajuntaments de tots els colors, serà ara el primer cop que no tenim

Del que està passant a Vic, segur que n'haureu sentit de tots els colors. També vull dir-hi la meva, en coherència amb el que penso. Una conducta que massa sovint trobo a faltar en els nostres polítics.
De bon començament, vull fer unes consideracions, per més endavant entrar en el tema:

a/ Es parla molt de papers, quan al meu entendre, el que hauríem de tenir present, en
primer lloc, és que estem tractant de persones.

El 95% del Comitè de la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials CEOE - el col·lectiu que aplega les grans empreses - i la pràctica totalitat dels vicepresidents, han ratificat en el càrrec de President al senyor Gerardo Díaz Ferrán, el conegut propietari de la companyia aèria Air Comet, que ha deixat en terra centenars de persones, que amb l'esforç dels seus estalvis, s'havien agenciat el bitllet per anar a passar les festes de Nadal amb els seus familiars.

Mig parafrasejant el títol de la coneguda cançó de Joan Manuel Serrat, avui, a la nostra ciutat, s'ha esdevingut una circumstància que ens ha d'omplir de satisfacció. No només a la comunitat educativa, també a tot el veïnatge. Q

Una Iniciativa Legislativa Popular ( ILP ) amb 180 mil firmes, ha encetat al Parlament de casa nostra, un debat sobre la conveniència o no de prohibir les curses de braus. Només per una diferència de vuit vots s’ha admès a tràmit la modificació de la llei de protecció dels animals amb la finalitat de posar punt i final a “ las corridas de toros “.

L’any 1975 l’Estat espanyol governat encara per Franco, signava els acords de Madrid, amb els governs de Marroc i Mauritània. En aquests pactes, el govern espanyol renunciava a la sobirania del territori del Sàhara Occidental, la darrera colònia espanyola a l’Àfrica.

L’escrit d’avui, ve a tomb per l’exposició que fou inaugurada farà unes tres setmanes, que podreu veure i gaudir-ne en el segon pis del Monestir. Es tracta d’una mostra que, sota el lema “ El Somni Republicà “ repassa aquest pensament, des de l’any 1900 al 1936, vist des de les comarques gironines. L’ideal republicà va tenir una forta implantació a l’Alt i al Baix Empordà.

El President dels Estats Units, ha anunciat l’enviament de trenta mil soldats més a l’Afganistan. Barack Obama també ha promès que a finals del 2011, les forces militars americanes hauran definitivament abandonat aquell país.

En la celebració del bicentenari de la guerra del Francès, voldríem exposar molt breument la modesta aportació econòmica que, a causa del conflicte bèl·lic, va fer una vila de sis mil habitants, considerada port de la ciutat de Girona.

En el ple ordinari de dijous passat, va ser objecte de debat una moció del grup municipal d’ICV-EA, en la que es proposava no autoritzar l’estada ni la instal·lació – tant en terrenys privats com públics – de circs amb animals salvatges, encara que aquests no participin en l’espectacle.

Ens trobem immersos en una crisi que genera desconfiança política i social, i es qüestiona una democràcia que no acaba de funcionar, perquè encara és un xic invertida –el poble està al servei de la pesant burocràcia de l’Estat; i això hauria d’anar al revés!-.

Havia pensat no parlar més de l’Estatut. Inclús m’havia “ promès “ no fer comentaris sobre el Tribunal Constitucional. He decidit trencar l’autocompromís, una decisió lleu, donat que la promesa no era amb altri, que llavors si que cal respectar-la.

L’exposició de pintura i escultura de Floreal Radresa i Isgleas (Perpinyà, 1946 - Palafrugell, 1996) que es fa a Palafrugell és d’obligada visita per als guixolencs. Convindria que també s’exposés a les sales del Museu d’Història de Sant Feliu.

La matinada d’avui fa vint anys, va donar pas a un dia trist, que voldria modestament recordar.
Un escamot de las Fuerzas Armadas de El Salvador, va posar fi a la vida d’Ignacio Ellacuria, a cinc membres més de la companyia de Jesús i també a la senyora Elba Julia Ramos i a la seva filla Celina de només 15 anys, que tenien cura de la casa on vivien els sis jesuïtes.

Al meu avi, en Ferriol Pujol, més conegut com en “ Peric”, li havia sentit explicar, que anys ha,- quan passaven coses tan extraordinàries com que els cargols fessin de sereno i només les granotes portaven sabre -,una història ocorreguda en el barri de Monticalvari.

Si apostem pel nostre patrimoni cultural, és a dir, per aquell que ens ajuda a entendre el nostre territori i ens defineix com a comunitat, aconseguim un doble efecte molt desitjable: reforcem la nostra identitat i singularitzem l'oferta cultural i turística.

Els capitostos de la Lliga de futbol professional, ( LFP ), organisme que aplega els equips de 1ª divisió i de la segona A, amenacen el govern, amb deixar el país sense futbol. I tot degut a que els jugadors estrangers que a partir d’ara contractin els clubs, amb salaris superiors als 600.000 euros, vindran obligats a tributar un 42%, ( ara paguen a hisenda un 24% ), tal com ho fan els demés jugadors de nacionalitat espanyola.

L’altra dia al matí, a primera hora, quan em disposava a entrar a casa de la Sònia, sortia el veí del davant. Potser més d’un de vosaltres el coneixereu. És en Xavier Sala, el “ mag “ Xevi. Sempre en té alguna per dir: “ Pere, acabo d’escoltar la ràdio i estic pensant que el millor que podria fer és no haver-me llevat “. La meva resposta, vist el desànim que l’atenallava, va ser discrepar del seu parer, tot dient-li que clar que valia la pena aixecar-se, tot i que el que passava no era gens engrescador, però calia tirar endavant.
Avui, si s’hagués produït la mateixa circumstància, ves a saber si no hauria compartit amb en Xevi el seu propòsit i ens hauríem tornat a enllitar.

La corrupció, l’avidesa i la cobdícia de diners, hom diria que no tenen aturador. Cada dia que passa, són més els casos de malversació dels diners públics. I diguem-ho ben clar, aquests dinerals, que uns pocavergonyes s’embutxaquen són menys recursos per hospitals, escoles, ajudes a persones desvalgudes.......Com que físicament no ens els treuen de la butxaca, una bona quantitat de persones no tenen una veritable percepció, de que se’ls està robant. Cal implicar-se i ser bel·ligerants, denunciant no només amb el simple comentari que fem amb l’amic o el conegut, sinó també amb cartes als diaris i participant en els espais oberts de les ràdios. Fent públicament palesa la nostra indignació i el menyspreu que ens han de merèixer aquests comportaments tan allunyats del que hauria de ser la honestedat i la honradesa, condicions indispensables, en el compliment de l’administració dels cabals públics. És a l’entorn d’aquest dret i també deure que entenc hem de tenir, en denunciar aquests capteniments, que voldria fer unes quantes consideracions.

En primer lloc, manifesto el meu absolut respecte per la presumpció d’innocència i a les garanties processals que pertoquen a les persones incoades en un procés, tal com ha de ser en un Estat de Dret. Rebutjo els coneguts com a judicis pararels, només els jutges tenen la facultat de processar, sentenciar i si s’escau condemnar. Respecto les sentències, malgrat que massa sovint no les comparteixo, i m’estalviaré de posar-ne alguns exemples prou coneguts. Ara bé, mantinc una actitud crítica vers el poder judicial, quan, al meu entendre, algun jutge no procedeix amb el sentit d’equanimitat que sempre ha de mantenir. Expressar la discrepància amb la judicatura, sempre des del respecte, no és, al meu parer, una manera de pressionar als jutges. Malament aniríem i poc favor faríem a les persones que han d’aplicar les lleis, si penséssim que s’han de deixar “ conduir “ pels comentaris que podem fer els ciutadans. Expressar estranyesa pel fet que un jutge, trigui la ratlla de tres mesos, per cridar a declaració dues persones, que s’han autoinculpat d’un delicte de robatori, crec que no és res de singular. No entendre, que el mateix magistrat, dos dies després de conèixer l’autoconfesió dels ara inculpats, se’n vagi de vacances, penso que és ben lògic que em produeixi perplexitat, més encara quan es tractava de dues persones prou conegudes com són en Millet i en Montull. Permetre, a dues persones que han reconegut voluntàriament haver delinquit, la possibilitat – com així ha succeït – de manipular documentació, amb la conseqüent destrucció de proves incriminatòries, em sembla – pel cap baix – una manca de rigor per part del jutge, que posa en perill la correcta instrucció de la causa. Que fins i tot, arribi a pensar, com a corol·lari d’uns fets del tot objectius, que el tracte que han rebut aquestes persones, ha sigut d’una certa condescendència, no crec que sigui res de forassenyat. Demanar la màxima agilitat en la resolució del cas, sense que aquesta petició vagi en detriment de l’exacte coneixença dels fets, no crec que sigui un excés. Menys encara, quan acreditades persones del món del Dret, avalen aquesta petició. Pels mitjans de comunicació, són moltes les persones que demanen el mateix, mai amb la intenció d’emetre una sentencia, suplantant el que correspon fer al tribunal. Per això em sorprenen sobremanera alguns comentaris que he pogut escoltar, per part de persones que tenen accés als mitjans de comunicació, en el sentit que cal mantenir el silenci, amb la finalitat de deixar treballar els jutges amb tranquil·litat, sense pressió. Amb tot el que està passant, m’he tornat un pèl suspicaç, malpensat. A veure si m’explico. Deia, en ocasió de les ratlles que vaig escriure sobre el conegut cas del Palau de la Música, que calia anar fins al fons de l’afer, però que el camí no seria gota fàcil. En Millet, compta amb un important suport polític i econòmic – potser també judicial? – i possiblement també mediàtic. Els personatges als que feia referència ens aconsellen callar, deixar fer.......És ben sabuda la desmemòria que tenim i si a aquesta mancança hi afegim “ qui dies passa anys empeny “, no seria el primer cas en que un procés judicial prescriu, acaba, degut a que ha passat massa temps des de l’inici.

En conclusió: sempre que ho cregui oportú – procedint amb correcció – manifestaré el meu parer sobre qualsevulla qüestió, exercint el dret d’expressió que m’atorguen les lleis d’aquest país, que es fonamenta sobre l’Estat de Dret.

A can Barça, hom diria que hi passen fets de difícil comprensió, si els volem entendre des d’una perspectiva racional. Com si uns fats malèvols estiguessin entestats en desitjar el pitjor a l’entitat.

“Ferrer i Guàrdia s’ha de rehabilitar”, diu l’amic Pere Solà catedràtic d’història de l’educació de la UAB. De fet, és un clam generalitzat del qual nosaltres també,modestament, ens en volem fer ressò. És l’any de Ferrer i Guàrdia. Fa cent anys d’aquell dia trist –el 13 d’octubre de 1909- en què va ser afusellat a Montjuïc Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna, injustificadament considerat com el promotor de la Setmana Tràgica.

S’acompleixen avui, 69 anys de l’afusellament del Molt Honorable President de la Generalitat, senyor Lluis Companys i Jover.
Hi ha dates que cal rememorar cada any i aquesta n’és una. Sense cap ànim de revenja però sí amb la voluntat de no oblidar. Recordar el que va passar no fan tants anys, ens ajuda a interpretar el present i ens proveeix dels coneixements, de les eines, per a millor encarar el futur.

A Salt, després d’una breu exposició general del biòleg Dani Boix, els assistents ens vam distribuir en grups de sis o set persones per fer la lectura d’alguns dels articles que conté l’Agenda. A mi em va tocar el grup que va llegir i opinar a l’entorn d’un text de Leonardo Boff: “Pistes per a una nova visió ecològica i espiritual”.

Desde hace ya varios años los científicos de este país andan con la mosca tras la oreja porque aunque el gobierno y sus mandamases se llenan la boca con palabras como cienca, innovación, desarrollo, biotecnología, fuga de cerebros, etc., la triste realidad es que el lema de Marià Alemany sigue vigente ("Investigar en España es llorar", Edicions de la Universitat de Barcelona, ISBN 84-8338-000-5).

Les persones que fa anys que ens ha agrada la política, que ens hi hem acostat, que hi teníem il·lusió, que hem pensat que hauria de ser una eina per millorar la nostra societat i el nostre país, des de qualsevol posició democràtica, crec que estem en hores baixes. Almenys, jo mateix.

Aquest mes d’octubre es compleixen anys del famós “Foc de la Bisbal”, que així és com es coneix en aquestes terres l’aixecament federal, al Baix Empordà, de 1869. Suposem que el lector ja coneix una mica els fets. Se n’ha escrit molt, d’aquest tema. En tot cas, per refrescar la memòria fem un breu apunt.

No en beguéssiu pas de l’aigua de l’oasi, que alguns ens diuen que és Catalunya. Ho podríeu passar molt malament, l’aigua està infectada, emmetzinada.

Una forta sacsejada ha somogut el nostre país. Un dels grans patricis barcelonins, de la nissaga dels Millet de tota la vida, ens ha resultat un lladregot, d’aquells de coll blanc i corbata.

L’any 1962 Gaziel deixà escrit que “La vila de Sant Feliu no té ni pot tenir espai on expandir-se, encongida com està dins una estretíssima conca sorrenca, empresonada entre el mar i els turons que l’encerclen per totes bandes”

El dilluns de la setmana passada, es llançava per una finestra del seu despatx la persona que feia el nombre 23, en l’espai de menys de vint mesos. Vint i tres vides perdudes de treballadores i treballadors d’una de les empreses multinacionals més importants de França, en el camp de les comunicacions:

La ciutat de Sant Feliu de Guíxols, de fet, es troba enclotada al fons d’una petita cala, rodejada d’un semicercle muntanyós. La seva evolució urbana, doncs, vindrà determinada per un territori de relleu molt accidentat. L’extensió de la ciutat al llarg de la platja -dins l’estretor plana que hi ha al davant, abans de les irregularitats del seu interior- ha dissenyat la forma de la ciutat, marcadament còncava.

El comitè federal del PSOE, reunit aquest mateix matí, ha anunciat per boca del secretari general i alhora President del Govern, el senyor Rodríguez Zapatero, que aplaça pel període d’un any el deute que tenen els ajuntaments amb l’Estat, per tal que els consistoris puguin continuar prestant els serveis socials i econòmics que venen donant a la ciutadania.

Penso que qualsevol ocasió és bona per fer memòria de Joan Alsina. S’han complert ja 36 anys del seu assassinat a Xile. I el seu testimoni continua sent clar i vigent. Ahir, al Diari de Girona, en Vicenç Fiol ho recordava amb uns colpidors “Comentaris al testament de Joan Alsina”.

La Federació Internacional de Futbol ( FIFA ), no fa masses dies, va prendre una decisió sense precedents i que jo en diria exemplar, que deixa entendre una moralització dels fitxatges dels futbolistes menors d’edat. Un comportament quasi depredador, que els clubs amb més recursos econòmics venen practicant des de fa uns anys.

A la darrera revista Gavarres recordàvem que Sant Feliu havia perdut uns béns patrimonials, un paisatge natural i uns elements d’identitat col·lectius, de gran importància. No es tractava només d’una qüestió identitària. Sinó que s’havien perdut uns elements més de la qualitat de vida dels guixolencs -una part de la nostra vida passada, present i futura- i un recurs econòmic per atraure un turisme de qualitat.

La tribu anda revuelta con una propuesta del Gobierno para que los niños de Primaria dispongan de un ordenador portátil. Algunos ya argumentan que esta medida nos situará en vanguardia de la innovación docente a nivel mundial y que, en pleno siglo XXI, no podemos confiar en que nuestros hijos aprendan según qué cosas en viejos libros y manuales obsoletos.

Acabat el mes d’agost i complimentades les vacances –els que han pogut fer-ne – manquen encara uns dies per la tardor. Dic els que han pogut agafar-se uns dies de repòs, perquè sovint ens oblidem dels que per la raó que sigui no han pogut o volgut moure’s de casa seva i de totes i tots els que amb el seu treball, han facilitat el descans i el divertiment als demés.

Ayer fui a correr un rato para aliviar el estrés y bajar la barriga. Decidí un recorrido suave y salí decidido. Media hora después llegué a un parque donde me esperaban mi mujer, mis dos hijos y mi suegra. Cuando llegué los niños estaban correteando felices mientras madre e hija hablaban de sus cosas sentadas en un banco.

La setmana passada, ben entrada la mitjanit, donant-li voltes al dial de la ràdio, vaig trobar-me amb un programa de Catalunya ràdio: “ La nit dels ignorants “. Fins llavors jo n’era un dels ignorants respecte d’aquest programa que, segons va explicar-me la Sònia, fa anys que es transmet.

Avui, toca fer un punt i a part en les vacances que m’he donat per tal de deixar reposar uns quants dies el blog. Aquesta calor tan persistent no convida en absolut a manejar les tecles de l’ordinador.

Sant Feliu disposa, des de dissabte passat d’un nou museu. Al carrer de l’Algavira, a l’antiga taverna de Cal Romaguer, hi té l’estatge el museu en record del que fou alcalde de Sant Feliu i President de la Generalitat, el ganxó en Josep Irla i Bosch.

Sembla que el món del futbol- i el que no ho és també - està escandalitzat per les despeses que darrerament ha fet el màxim mandatari d’un equip, en la contractació d’un parell de jugadors.

La nit del 17 al 18 de juliol de 1936, es va iniciar al Marroc espanyol la sublevació fascista, que el dia 18 es va estendre arreu de la metròpoli. A Espanya doncs, començava una guerra civil que va durar fins el 1er d’abril de l’any 1939.

Ara fa uns dies han aparegut a Sant Feliu uns enormes cartells que publiciten les obres que s’han de realitzar o be es realitzaran amb el Fons Estatal d’Inversió Local. Uns cartells enormes i caríssims.
Aquests fons estatal ha utilitzat el criteri de la població, així Sant Feliu ha rebut uns 3’8 milions d’euros i Catalunya haurà rebut més de 1.400 milions d’euros d’un total de 8.000 que comprenia el pla d’estímul econòmic.

Algú va dir, que en ocasions, la política fa anar de bracet a estranys companys de viatge. Aquest fet l’he vist força sovint, també a casa nostra. Només cal recordar el suport que es varen donar C.i U. i el Partit Popular, quan cap de les dues formacions polítiques tenien la majoria suficient, els nacionalistes a Catalunya i els populars a Madrid.

No són poques les veus que darrerament estan qüestionant la vàlua i la preparació dels nostres polítics. Que qüestionen la seva destresa a l’hora d’afrontar una crisi de la que no són directament responsables, però que tothom, fins i tot els més escèptics, n’espera solucions i sobretot diners de l’àmbit públic .

La deixalleria de Sant Feliu de Guíxols té un problema.
El cap de setmana passat, amb la comissió de medi ambient de la JERC de Sant Feliu, es va fer una visita a la deixalleria. El motiu d’aquesta visita era la creixent preocupació per part la ciutadania, de la quantitat de brossa acumulada als seus límits.

Un bon amic i també company de treball durant molts anys, sabedor de la meva “ ceba” per les qüestions públiques, del meu interès per la política, va preguntar-me en una ocasió, si podia explicar-li les raons que em portaven a considerar que Catalunya era una nació.

Fa uns dies, en el Congrés dels Diputats va passar un fet francament curiós. Resulta que el diputat d’ICV, Joan Herrera, va presentar una proposta en la que demanava que els esportistes d’elit, que tenen el domicili establert en un d’aquests indrets anomenats paradisos fiscals, no puguin participar en competicions representant Espanya.

Aquest any es commemora el bicentenari del naixement del naturalista Charles Darwin. També el dia 24 de novembre d’enguany es celebraran els 150 anys de la publicació de la seva obra més coneguda: “ L’origen de les espècies”. Arran de la seva estada en un viatge amb el vaixell Beagle i com a conseqüència de les observacions que va tenir ocasió de fer, va donar a conèixer els seus escrits, que fonamenten la teoria de l’evolució dels éssers vius, que segons Darwin procedeixen d’un passat comú.

Els culés ens podem mostrar més que satisfets, podem treure pit. L’equip juga bé i ens ho passem de primera, veien com van passant per l’adreçador els nostres rivals.
Els jugadors suen la samarreta i es comporten com cal: amb sentit de responsabilitat i esforçant-se, com a bons professionals. Vaja, que es guanyen les garrofes.

Los buenos médicos lo son por sus pacientes muertos.

Los médicos se nutren y se aprovechan de aquéllos pacientes que han muerto en sus manos. Esta experiencia, frustrante y sin consuelo posible, enriquece su formación con un "plus" que no tendrían de tener un expediente intachable en cuanto el "debe" y el "haber". Sólo después de pasar por estos tragos, se disfruta plenamente de aquéllos pacientes desahuciados que han devuelto a la vida.

Bona part de la judicatura ens anuncia una vaga pel proper 18 de febrer. Sembla que els jutges estant molests per la manca de medis humans i materials, que no els permet fer la feina amb la prestesa que voldrien. Els expedients s’amunteguen en els despatxos i no es poden treure la feinada del damunt. No seré jo qui posarà en dubte el que ens fan saber aquests senyors.

Soc lector i comprador de llibres compulsiu. Ambdues qualitats les he heretat del meu pare i les he anat cultivant amb l’ajuda de diferents amistats, buscades o trobades. Per tot plegat freqüento llibreries com qui freqüenta restaurants, buscant entre els menús i degustant amb els cinc sentits tot el que m’ofereixen els llibres exposats, el color i les imatges de les cobertes, la rugositat o finor del paper, l’olor de les pàgines, el soroll de la quietud que et permet llegir a peu dret...

Dolor per els morts i solidaritat cap als seus familiars. Horror per les imatges de persones innocents sacrificades, ignoro en nom de què. Una gran ràbia per els responsables d’aquesta mortaldat i impotència per no saber com aturar aquests assassinats. Fins quan haurem de suportar la maldat d’uns criminals que maten amb total impunitat, dones, vells i criatures?

S’explica—i si no és cert, vindria d’allò millor aplicar aquella dita de “ si non e vero e......”—que un conegut ganxó, propietari d’una empresa surera, va veure la conveniència de fer-se fer unes targetes de visita. Amb aquest propòsit va decidir anar a l’impremta del senyor Octavi Viader, a la rambla d’Antoni Vidal, indret en aquella època—estic parlant dels anys vint—també conegut com a carrer dels Arbres.

Consell d’Europa, tractat de Roma, acords de Schengen, tractat de Mastricht: a l’ombra d’aquesta Europa en construcció visible, oficial i respectable, s’hi amaga una altra Europa, més discreta i menys confessable. És l’Europa dels paradisos fiscals que creix sense vergonya gràcies als capitals, als que dóna refugi. És també l’Europa dels llocs financers i dels establiments bancaris, on el secret bancari és molt sovint la coartada i l’aixopluc. Aquesta Europa és utilitzada per reciclar diners.

Fa un parell de setmanes, el senyor Martí—lamento no recordar-ne el nom—president de la secció de filologia de l’Institut d’Estudis Catalans, va fer unes primeres declaracions en les que denunciava les mancances de correcció en l’ús de la llengua, per part de la majoria dels professionals dels medis audiovisuals públics de casa nostra.

Ara fa poc més de quinze dies i amb una gran presència d’autoritats, va ser presentat el projecte del futur Centre D’Art Carmen Thyssen. Realment els que hi erem varem quedar impressionats per la seva espectacularitat. És un projecte estratègic, que marcarà un abans i un després en el futur de Sant Feliu i que reportarà unes sinergies importants, tant culturals com econòmiques.

Tenia el propòsit de no fer cap comentari a l’entorn de tot aquest embolic de la crisi.
Però avui, llegint l’editorial del Punt Diari, he canviat de parer. Segons sembla, el vice-president econòmic del govern central, en referència a la decisió que va prendre el consell de ministres de divendres passat, d’invertir 30.000 milions d’euros ( amb la possibilitat que aquesta quantitat pugui ser ampliada als cinquanta mil milions) a les entitats financeres privades—bancs i caixes—ha dit:”que no es demanaran garanties per tal d’assegurar el bon fi d’aquests diners, amb l’argument que la feina del govern no és dir a la banca com ha de gestionar aquesta dinerada”.

El lingüista Georges Lakoff proposava als seus alumnes no pensar en un elefant durant un minut com a exercici, cap alumne no ho aconseguia, ja que el sol fet de no voler pensar en un elefant feia que el paquiderm estigui present en el nostre cap.
Això és el que ha aconseguit el ministre d’economia Pedro Solbes, a l’afirmar que els estalvis dels espanyols no corren perill. A tots hem ens han vingut al cap els elefants de Lakoff i els “corralitos” argentins.

Ahir, onze de setembre i com de costum, vaig ser present a l’ofrena floral al President Josep Irla i Bosch. Vaig fer cap a casa, amb la satisfacció d’haver escoltat—ja seria hora—el deute que tenim amb aquesta persona. Un lloc més digne on reposin les seves restes.

Els darrers dies els mercats financers de tot el món han patit unes turbulències importants que han portat els índex bursàtils als seus mínims anuals.
Des d’aquestes línies ni pretenem, ni estem capacitats per fer anàlisis de les futures evolucions de les borses mundials, però que sí que podem posar un testimoni excepcional sobre el que succeí en el Crack del 1929.
Aquest article va ser escrit per Groucho Marx sobre la seva pròpia experiència personal, constitueix una de les millors lliçons sobre el mercat de valors

Les Olimpíades han arribat a cap. Dues setmanes llargues d’esport a la televisió i de notícies a les ràdios i mitjans escrits. Proclames nacionalistes i patriòtiques no només per part del nacionalisme espanyol. També a casa nostra, alguns han passat llista per fer-nos saber quants catalans han sigut guardonats, ( no tinc res a objectar) però si quan s’aprofita per fer el discurs en sentit contrari.

El tribunal Superior de Justícia d'Andalusia ha condemnat al jutge Francisco Javier de Urquía a una pena de dos anys de presó, disset d'inhabilitació i a una multa de 36000 euros per prevaricació i tal com diu la sentència per atorgar tractes favorables en qüestions judicials.

Ja fa uns anys l’espai que ocupen les atraccions durant la Festa Major va fer-se petit, i es va decidir que les atraccions més voluminoses es traslladarien a l’esplanada del Port. Però un cop surts de l’entorn tradicional de la fira per anar cap a aquesta nova ubicació de les atraccions, ens trobem amb un perillós coll d’ampolla quan es passa pel carrer Colom.

Un cop passat el congrés del PP, sembla que Mariano Rajoy ha sobreviscut a l’instint colpista del que està impregnada la dreta espanyola. Tot i haver resistit, Rajoy se n’ha hagut de sentir de gruixudes pel sol fet de voler centrar el seu partit, una tasca empresa per aquell Aznar que parlava català a la intimitat i que encara dura. El camí és llarg!

A Sant Feliu de Guíxols, al centre de la Costa Brava, hi conflueixen tres factors singulars que l'Ajuntament actual vol gestionar bé. Han de ser el pilar del futur turístic i econòmic de la ciutat: el Museu Thyssen, el projecte de reserva marina Punta de Garbí i el patrimoni hoteler que prové de l'herència dels germans Anlló.

Aquest cap de setmana he anat a veure, com molta altre gent, la darrera entrega de la saga Indiana Jones. No pretenc fer la crítica de la pel•lícula, no és aquesta la meva intenció i tampoc crec que sigui la millor de les quatre.
El que si m’agradaria comentar, però, és el fons argumental del film, i que no és més que l’aparició d’un misteriós crani deformat que l’eminent arqueòleg ha de retornar al lloc on va ser robat.

El Consejo de Administración de la Comisión Nacional de la Energia, és a dir, la patronal que aplega les empreses que ens porten l’electricitat a casa, ha proposat al govern un augment d’un 11,3% en les tarifes. Ja feia dies, que es parlava que volien demanar un 20%. Ara, ja oficialment reclamen l’onze coma tres per cent. Al senyor Solbes, no se li acut altre comentari que dir "que esta propuesta le parece más razonable”. També hi afegeix que els preus s’hauran d’ajustar al cost de l’energia.

Thomas Malthus va ser un economista anglès que va viure entre els segles XVIII i XIX que va destacar per les seves afirmacions on deia que la població humana creixia amb una major proporció que els recursos alimentaris i que per tant un cop sobrepassat el punt d’equilibri la humanitat estaria condemnada a passar fam.

El 26 d’agost de 1789, l’assemblea constituent francesa, declarà solemnement els Drets de l’Home i del Ciutadà. La Revolució francesa, acabant amb el règim absolutista de la monarquia, reconeixia a tots aquells que fins llavors havien sigut tractats com a súbdits la consideració de ciutadans. Cal remarcar que aquella declaració consistia en un seguit de lleis exclusivament per els homes.

Un any més s’ha celebrat la Fira del Brunyol, i ja és la 5ª edició. La consolidació d’aquesta fira és un fet i ho demostra la gran quantitat de gent que hi ha passat,
tan del poble com forasters que trien Sant Feliu per passar aquests dies i que han gaudit de les diferents especialitats d’aquest producte.
Un dels actes inclosos és el concurs de brunyols, en el qual els participants presenten el seus elaborats, fets amb la pròpia recepta secreta i amb tota la il•lusió.

El PSC ha obtingut un resultat històric a Catalunya, ni el més optimista dels dirigents socialistes somiava amb un resultat així. Però els 25 escons que el PSC aportarà a la majoria socialista quedaran diluïts dintre del grup parlamentari del PSOE?
Aquesta és una pregunta que molts ens fem. Els problemes que hi ha hagut d’infrastructures a Catalunya i la seva gestió, el desplegament de l’Estatut, els traspassos pendents, la publicació de les balances fiscals, per exemple, son qüestions en les que el PSC hauria d’imposar el seu pes electoral front del PSOE.
En aquestes qüestions ja no servirà el lema electoral de que ve el llop. El llop no vindrà, al menys en quatre anys, i ara serà el moment de complir tot allò que s’ha promès durant la campanya.

D’un temps cap aquí i com a conseqüència de la greu sequera que patim, estem rebent des de les diferents administracions el missatge que cal estalviar aigua. En línies generals tots estem d’acord en que l’aigua és un recurs finit, escàs i preciós que només valorem quan ens manca.

Cada any i sobretot en èpoques primerenques, tot i que encara estem a l'hibern, els ajuntaments realitzen feines de manteniment de les zones verdes, que en la majoria de casos consisteix en extreure les antigues plantes mortes per noves. Aquesta setmana operaris de l'ajuntament han plantat Cortaderia selloana, una espècie invasora a la Ronda Joan Cases.